Memoria Histórica III: Entrevista a Fernando Olmeda

El pasado 19 de junio, la Federación Estatal de Lesbianas, Gays, Transexuales y Bisexuales (FELGTB) otorgó sus premios Plumas y Látigos correspondientes a 2013. Estos galardones se dedican tanto a reconocer la labor de asociaciones y personajes públicos en defensa de los derechos y la visibilidad de la comunidad LGTB, como a “castigar” con sus antipremios (los látigos) a todos aquellos que ponen trabas en el camino de la normalización de la diversidad afectiva y sexual.

fernando-olmedaLa denominación de estos premios proviene de El látigo y la pluma, un ensayo publicado en 2004

booksy escrito por el periodista madrileño Fernando Olmeda,  conocido por su trabajo como editor y  presentador de los informativos de  Telecinco durante varias temporadas.

En El látigo y la pluma, Olmeda se dedicó a investigar las condiciones de vida de homosexuales y transexuales durante el franquismo, a recopilar casos de personas que hubieran padecido la represión durante la dictadura, y a reconstruir con todos ellos la memoria de una época de intolerancia. El periodista ha respondido a las preguntas de Queer para establecer una cronología de aquellos años.

Entre las humillaciones y la clandestinidad

Advertisements

A contracorriente II: Orgullo Romaní

El pasado 19 de junio, la asociación Ververipen, de gitanxs por la diversidad, recibía una mención de honor dentro de los premios Pluma 2013, que otorga la Federación Estatal de Lesbianas, Gays Transexuales y Bisexuales (FELGTB) a colectivos, asociaciones y personalidades públicas que trabajan en defensa de los derechos de las personas LGTB.

Sólo unos días antes, el sábado 15, Kurro Cabello, un representante de Ververipen, participaba en un coloquio sobre la diversidad sexual en el pueblo gitano. Fue en el marco del festival de cultura LGTBI de Elche, el Diversa, que en 2013 ha alcanzado su sexta edición.IMG_9788 Cabello estuvo acompañado del secretario general de la asociación Diversitat LGTBI de Alicante, Juan David Santiago, que se define como “gitano gay”, y del también activista y presentador del programa de Radio Jove Elx La acera de enfrente , Víctor Sánchez.

La charla se inicia con una pregunta dirigida al público presente en la Sala Lanart del Centro Cultural L’Escorxador: ¿sabemos lo que es ser gitano?

Efectivamente, el pueblo gitano, también llamado romaní o rom a nivel europeo, está rodeado de un gran desconocimiento y de un gran número de prejuicios por parte de la sociedad ‘paya’ o no gitana.

Si escribimos la palabra “gitano” en el buscador de Internet Google,  aparecen varios vídeos de jóvenes cantando en la calle, enlaces a programas de televisión como Callejeros o Palabra de gitano, y un enlace a la página Frikipedia, que aglutina un conjunto de tópicos sobre esta etnia y burlas hacia la lengua caló, en lo que pretende ser una página “humorística”.

Por otra parte, en esta misma búsqueda también se encuentran referencias en la enciclopedia online Wikipedia, y enlaces a páginas de varias asociaciones como Secretariado Gitano o Unión Romaní.

Entre esta abundancia de informaciones sobre el pueblo gitano…¿cuál es la verdadera identidad de un gitano?

“El ser gitano te lo da el haber nacido en una familia gitana”, explica Juan David Santiago. “Si uno renuncia a su familia, entonces deja de ser gitano a los ojos de la comunidad. A partir de ahí, se construye una identidad cultural asociada a ser gitano que, a veces, se forma incluso antes que la identidad sexual”.VERVE

En este contexto de diferentes identidades entra en juego el concepto de la’ interseccionalidad‘ que explica Santiago: dos o más categorías que sufren algún tipo de estigmatización social, se superponen en una misma persona, condenándole a una múltiple discriminación. Como ejemplos, se puede hablar de las condiciones de género (mujer, varón o intersexual), clase social, discapacidad o nacionalidad…pero también de la etnia y la orientación sexual.

Entonces, ¿ser gitano o gitana y homosexualidad significa estar doblemente discriminado? “A la marginación que padece el pueblo gitano, hay que unirle la homofobia, que se da tanto en payos como en gitanos. Un gitano homosexual que quiera hacer pública su orientación tiene que salir de un armario laberíntico, con millones de recovecos, escaleras y trabas antes de llegar al exterior”, ilustra Santiago.

Sin embargo, asegura que en la discriminación hacia una persona de etnia gitana “influye mucho más el hecho de que viva o no en un ghetto, que su orientación sexual”.

Juan David, “el de los papeles”

Entrevista a Fran Ferri: “La visibilitat és el primer pas en la lluita per la igualtat”

És el diputat més jove en les Corts Valencianes. Militant del Bloc Nacionalista del País Valencià i activista gai des de ben jove, a Fran Ferri (Canals, València, 1984) sembla que no li fa por anar a contracorrent.

Queer Magazine: Com i quan vas començar a treballar pels drets dels homosexuals?

Fran Ferri: Tota la meua activitat política naix del meu activisme LGTB. Per la part de mon pare, tota la meva família és molt política i ha estat militant en altres partits. La implicació política era una necessitat que sempre havia tingut, i quan vaig tornar del meu Erasmus a Alemanya, vaig contactar amb l’associació CLGS, el col·lectiu de lesbianes i gais de La Safor (València), que era el que més a prop m’agafava, i vaig començar a ser activista. Després van començar a enviar-me a les reunions de l’àrea jove de la FELGTB a Madrid, i em van demanar que fora el seu representant al Consell de la Joventut d’Espanya. Per aquella època vaig començar també a mil·litar en el Bloc Jove, fins que em van triar secretari general d’aquesta secció del partit.

QM: T’han acusat mai de barrejar la teva activitat pública, política, amb la teva opció sexual, privada?

FF: Jo sempre he dit que allò que és personal, és també polític. Totes les decisions que prenem en la vida diària suposen triar entre uns i uns altres, i això també és política. A banda, els moviments LGTB sempre hem dit que una part important de la nostra igualtat ve de la visibilitat. I això ho tenim molt assumit: fer-te visible allà on vages sense amagar la teva condició sexual. A mi m’haguera ajudat molt, quan era un adolescent, haver-me trobat amb polítics, jutges, presentadors de televisió…que hagueren eixit de l’armari en aquella època, perquè això contribueix a normalitzar la situació.

dst2013

QM: Ara fa dos anys que, aprofitant la data del 17 de maig, dia contra l’homofòbia i la transfòbia, et vas decidir a fer pública la teva homosexualitat. Va ser tot abans de les eleccions d’aquell any (el dia 22 de maig). Com va ser aquesta decisió?

FF: Va ser una mica curiós, perquè als titulars dels diaris es venia com que jo eixia de l’armari en aquell moment. I aquell mateix dia, els periodistes preguntaven al cap de llista de Compromís, Enric Morera, què li semblava que un candidat de la seva llista eixira de l’armari. Morera s’ho va prendre a rialla i va dir: “Però si Fran mai ha estat en l’armari!”. No era una qüestió nova, només vam aprofitar el 17 de maig per fer un acte de visibilitat. Vaig dir que era un activista gai, però tots ho sabien. Tret de la meua iaia, a qui no li havia contat perquè pensava que no ho acceptaria…i que després em va sorprendre molt perquè va tindre una actitud molt respectuosa. Tampoc va ser una qüestió electoralista, només vam aprofitar que estàvem en el punt de mira perquè ens trobàvem en plenes eleccions per fer un acte de visibilitat.

IMG_8892

QM: En aquell moment vas dir que feies pública la teva homosexualitat, en el sentit de representant d’un partit polític, “per tal d’obrir les portes dels armaris de les Corts”. Hi ha molta gent dins de l’armari a les Corts? Penses que és compatible militar en un partit conservador i ser homosexual i fer-ho públic, o hi ha una mena de repressió dins del propi partit?

FF: Bé, en el Partit Popular hi ha ja molts membres que han feta pública la seva homosexualitat. Jo quan deia allò dels armaris de les Corts no em referia a fer outing a tot el món… La meva intenció era que d’aquest tema de la homosexualitat es parlara més a les Corts Valencianes. Obrir les portes era com dir que tots es descararen i mostraren el seu punt de vista. I crec que sí és compatible militar en qualsevol partit amb ser homosexual. És compatible i és bó, perquè ha de ser un tema transversal, compartit per tots el partits polítics. Sé que hi ha molts diputats que intenten que el seu partit gire cap a àmbits més progressistes en aquest sentit. És un pas endavant, que uns anys enrere era impensable. Els partits són els representants de la societat, una societat que és diversa com també ho han de ser els partits.

QM: Poc temps després d’aquestes declaracions, vas eixir com a diputat per la Coalició Compromís en les eleccions a les Corts Valencianes. Vas convertir-te així en el diputat més jove a la Càmera. Penses que vas rebre més pressions pel fet que fossis tan jove?

FF: Bé, la primera setmana em van fer una d’aquestes de buscar una foto del Facebook de feia mil anys i publicar-la. Estàvem uns amics i gent del partit en una festa, em van ficar una banda de fallera i em van fer una foto agenollat davant d’un altar on havien posat una botella de mistela, com si estigués pregant. Era tot molt estrambòtic, res seriós. Però van fer una notícia de que em mofava dels catòlics… En aquell moment, com que encara era molt innocent, vaig passar-ho molt malament… però després em vaig adonar que allò era una tonteria i que l’únic que aconseguia era que més gent s’acostara a nosaltres. De fet, vaig rebre molts missatges de recolzament, fins i tot de gent del Partit Popular que no estava d’acord amb el que s’estava fent.

Llegir més